FÍSICA I QUÍMICA

Passa el temps discordant,

véns i te’n vas de la meva vida,

però mai no marxes realment,

lligat a mi per una història sense final.

Com una goma lligada entre nosaltres,

cada cop que algun s’allunya massa,

la cruel física converteix, per art de màgia,

la resistència racional en atracció.

Amb la mateixa força i desesperació

amb la que intento allunyar-me de tu,

torno sense voler-ho, projectada,

a ferir-me contra la teva indiferència.

I a mesura que m’acosto a coneixe’t,

sento que cada cop m’allunyo més de tu,

de saber qui ets, què penses, què sents,

i em pregunto qui és que estimo realment.

Tot i que a vegades em fas tant de mal,

també em fas sentir viva, desperta als sentits,

i em remous i m’agites, i em confons,

però ets incapaç de fer-me feliç.

I sembla el retorn una tendència infinita,

però em falta fe per creure en l’eternitat,

així que en el fons penso que, tant de tibar,

al final trencaré el fil amb el passat.

Què us suggereix aquesta frase?

"Quan la realitat t'impedeixi de ser idealista, vol dir que és necessari canviar la realitat".

Revolució, absurditat, romanticisme, autoengany... La realitat ens pot impedir de ser idealistes? Què en penseu de tot plegat? Us considereu idealistes? Quines utilitats té el ser-ho i el no ser-ho?

Reflexioneu, amics, reflexioneu... 

I a més deixeu un comentari, que no costa res i així em feu sentir important!

Avui m'han donat les notes finals de batxillerat... i sembla mentida que per fi tot s'acabi, que mai no hagi de tornar a fer un expamen d'instutut, totnar a aquella classe, veure aquelles cares, aquells profes, aquell timbre, aquelles bronques... els anys d'institut s'han acabat, i amb ells una etapa de la meva vida. Estranyament no tinc por al que ara vindrà, perquè sempre m'he adaptat molt bé als canvis.

Aquest text, com una mena de premonició, ha estat l'última redacció de l'institut...  

TANCANT PORTES

Fa cinc anys que he deixat l’institut, avui hi he tornat per recollir el certificat i, de sobte, tot passejant, he trobat l’aula de segon. He segut a la meva antiga cadira i un munt de records m’han envaït el cor, con una boirina invisible despresa pels objectes d’aquella habitació. És com si recordés cada minut que he passat a aquell lloc, i alhora no pogués destriar-ne cap de concret. La sensació és càlida... en aquell temps no hagués cregut per res del món que ara riuria de totes les angoixes, dels nervis, d’aquella sensació que tot allò duraria eternament... És divertit sentir un tast d’aquella realitat tancada que no coneixia una altra manera de viure; una realitat limitada a anar a classe, estudiar i fer exàmens, deures, treballs... relacionar-te amb els teus companys de classe i sortir de tant en tant per comprovar que encara et sabies divertir.

Recordo com era jo... encara que cada cop em resulta més difícil. Quina manera més infantil de divertir-me que tenia, amb aquell sentit de l’humor irònic i simple davant dels petits errors dels altres, l’exageració teatralitzada, el dramatisme i el victimisme de l’adolescència. Em ve al cap que escrivíem en una llibreta totes les frases absurdes o mítiques que es deien a classe, creient estúpidament que érem els primers alumnes de la història als quals se’ls havia acudit.

El color de les parets és diferent. Penso, rient, que ja tocava, que les parets estaven molt brutes i plenes dels forats propis de les xinxetes que fixen els cartells a la seva superfície. Tot i això, penso que el color anterior, aquell verd tan característic, esqueia molt més a la classe que no pas aquest marró fosc tan agressiu... encara que indubtablement és més pràctic. El suro i la pissarra també són nous, i ara a més hi ha una planteta just a sota. Potser ara els alumnes són molt més civilitzats que nosaltres. Tots aquells canvis fan que sigui encara més sorprenent que la distribució de les taules segueixi sent la mateixa.

De sobte em pregunto si la meva taula segueix sent la meva taula, si és exactament el mateix moble sobre el qual treballava. La meva taula es distingia perquè duia un nom que no era el meu tatuat a un lateral; algú anomenat David s’havia dedicat a tallar la fusta amb algun estri fins a assegurar-se de deixar la seva empremta per a la posteritat. En repasso els contorns tot buscant aquells solcs característics, però no els trobo. No em sorprèn, el que sí que hagués estat estrany és que aquella taula que ara resta on hi havia la meva fos encara la mateixa.

Des d’allà, miro per la finestra i veig el pati, com feia sovint per distreure’m de la lentitud d’aquelles hores. Com era d’esperar, el pati també ha canviat: porteries de futbol noves, unes altres de bàsquet que abans no hi eren, línies a terra de colors diferents... Em sorprèn no haver-m’hi fixat quan he entrat per la porta de fora, però suposo que és ara quan me n’adono perquè m’he posat sentimental i em faig més sensible als canvis. Quan he arribat aquí, en un principi, venia només a buscar un paper que em demanaven a la feina, i en pocs moments m’he trobat fent apologia dels meus anys d’institut i també fent balanç de com sóc ara. Penso que potser no he canviat tant, després de tot; tan sols és que ara limito la meva vida d’una altra manera.

Algú obre la porta i em troba allà, seient en solitud i en silenci amb posat reflexiu. Segurament creient que sóc un alumne, l’home em pregunta què faig aquí amb to inquisitiu. M’aixeco somrient i de seguida s’adona del seu error. No sé qui és, potser algun professor novell que té classe a la tarda; gairebé som de la mateixa edat. És atractiu, té unes faccions exòtiques, potser del sud: rínxols negres i ulls marrons, grans i ametllats, i la pell molt colrada. Sembla desconcertat pel meu silenci. Finalment parlo, i li explico el propòsit oficial d’aquesta visita... excuso la meva presència allà confessant que aquesta havia estat la meva classe i la malenconia m’hi havia fet entrar de nou. Sembla entendre-ho, però em recorda que les classes començaran imminentment i que potser fora bo que llavors ja hagués marxat. Per com parla, penso que deu ser professor de català, però no li dic perquè no em ve de gust mantenir una conversa racional sobre la decadència del català estàndard en els últims temps.

M’aixeco, m’acosto a la pissarra, acariciant la columna en passar pel costat. Agafo un guix i hi escric el meu nom com a venjança pel meu excessiu civisme durant els meus anys d’inconsciència. Ell em mira divertit. Finalment agafo la bossa i la jaqueta i em dirigeixo a la porta, aspiro l’olor a ignorància un cop més, apago els llums, i tanco la porta. Tinc moltes coses a fer i ja faig tard.

Com cada matí, camino tota sola entre la multitud de gent. Mentre avanço per col·locar-me al davant del que serà la part de davant del comboi, noto com la gent repassa la meva cara, la meva manera de caminar, la meva roba i l’expressió del meu rostre. Sé que vesteixo de manera diferent, que crido l’atenció... però a vegades ho oblido; suposo que encara no estic del tot acostumada a les reaccions inconscients de la gent quan em veu.

No puc evitar sentir incomoditat i accelero el pas. Mai no sé quina expressió posar, i cada cop adopto una actitud diferent: avui sembla que toca la indiferència, potser condicionada pel cansament que porto acumulat durant alguns dies.

Un home em mira amb cara d’haver-me vist abans, i busca la meva mirada còmplice abans d’atrevir-se a fer cap gest de salutació. No el conec, o al menys no recordo coneixe’l, així que passo de llarg. Recordo qui era pocs passos més tard: era el conserge del centre on, uns anys ençà, estava ingressada la meva tieta; havia parlat amb ell sovint, cada cop que la visitava, i és qui em va informar de la seva mort. No vam tornar a parlar mai.

No em sento temptada de girar-me, però penso que li hauria d’haver somrigut per si de cas; ja hauria de saber que no em puc fiar de la meva memòria... encara que, ben mirat, tampoc no hagués sabut què dir-li, així que m’he estalviat una situació incòmode.

Camino, encara una mica inquieta, fins el meu banc de cada matí. Veig la pintada a la meva dreta. Un nom il·legible fet amb retolador que declara el seu amor a una tal Núria. Començo a divagar sobre la idea de què se n’haurà fet d’aquella parella... però de cop m’adono que això tan sols ho fan els protagonistes dels relats barats amb aspiracions de profunditat. Tothom diu que visc d’una manera massa literària, i suposo que es refereixen a aquesta mena de detalls. A més, la idea no m’inspira: és tan sols una pintada d’algú amb poc respecte per l’espai públic.

No obstant, això em fa pensar en aquest racó que m’he apropiat a l’andana del tren, un lloc on passo una part sorprenentment significativa de la meva vida. Unes estones que dedico, simplement, a esperar que arribi el tren, a reflexionar, a gaudir de la diversitat, observant cada petit detall de la vida humana que s’esdevé al meu voltant.

Ja ho estic tornant a fer... no tinc remei. No em puc enganyar... en el fons m’agrada viure massa literàriament, i em sento privilegiada per poder-ho fer, perquè crec que és la capacitat d’explicar-me contes a mi mateixa, de fer especials alguns petits detalls de la vida que d’una altra manera em passarien de llarg.

Com un observador invisible, em dedico a mirar amb ulls distrets cada una de les persones que m’acompanyen, creient inconscientment que potser ells no em veuen a mi, com si el camuflatge del meu aïllament em protegís de formar part d’aquella escena. Fa poc vaig llegir que algú ho descrivia com mirar-se la vida des de fora. No puc evitar pensar en aquells refugis d’observadors d’animals recoberts de fulles... i em permeto somriure, intentant que no se’m noti gaire.

Els altaveus anuncien que el tren arribarà amb retràs. En realitat no em sorprèn, però sí accentua la sensació de raresa que tinc des que m’he creuat amb aquell home, la sensació de que aquell dia seria estrany. Deixo anar els ulla amb la mirada perduda.

Tot mirant l’andana del davant, em trobo amb una altra sorpresa: conec un altre home, assegut al banc. Més ben dit: conec un noi que ara és un home. L’he reconegut clarament, sense dubtar, sé el seu nom i el seus cognoms. Ho sé tot de la seva vida fins que se’n va anar de l’institut... però a partir de llavors ja no sé en qui es pot haver convertit.

Encara sorpresa, el miro amb deteniment; és ell, segur. Aquells ulls blaus amb mirada simple, el nas allargat, el llavi amb aquella cicatriu que es va fer quan va trencar un dels vides de la classe. Ara porta una barba arreglada d’uns dies... és un home, no pas un noi. La roba és totalment impròpia d’ell: trajo, corbata i sabates de mudar, una maleta i ulleres.

Havíem anat a la mateixa classe durant anys, compartint espai i temps dia a dia. Ell era el macarra de l’institut. Sempre tenia problemes amb altres persones, sempre era el protagonista de baralles i discussions pels temes més viscerals. Eren habituals les seves sortides a mitja classe per parlar amb l’equip directiu, o els càstigs fora de l’horari. Sovint veia la seva mare a l’entrada, amb cara d’angoixa. Pobre dona... admirava com anava encaixant cada un dels errors del seu fill amb comprensió i fermesa. Ningú no entenia què diantre li passava al noi, com era que havia sortit d’aquesta manera... i jo vaig arribar a la conclusió que hi havia persones que naixien per ser rebels.

No recordo que mai aprovés res... a vegades em girava cap a on ell s’asseia i el veia mal assegut a la cadira, com al sofà de casa seva, aliè a l’explicació, dibuixant o escoltant música. Sabia que era intel·ligent, si hagués volgut, hauria pogut tenir un bon futur; i em preguntava per què hi renunciava. Tothom l’intentava ajudar... simplement era incapaç d’encaixar dins aquell sistema. Vivia al límit, sense pensar en les conseqüències, d’una manera totalment irreflexiva, amb una inconsciència que a mi em resultava simplement impossible d’entendre. Intentava cridar l’atenció com fos, portant la roba més estrambòtica o parlant amb tant de menyspreu que a vegades semblava que el fingia. Ara tan sols jo l’havia destacat entre tota aquella gent que esperava a l’estació. 

Ell, potser sentint-se observat, llença una mirada fugaç cap on sóc jo. Em mira amb la mateixa cara de curiositat i malestar amb la que em mira tothom, i després gira el cap i segueix mirant al buit. No m’ha reconegut... potser sóc jo, que estic molt canviada, o potser és que no es va fixar gaire en mi quan érem unes criatures. No estic segura de si això em disgusta... potser si m’hagués reconegut ens hauríem trobat amb una situació incòmoda, perquè no hauríem sabut com tractar-nos, o més ben dit, si ens havíem de tractar o no. Encara que potser a ell li ha passat el mateix que a mi fa uns minuts... que ara deu estar pensant en tot el que jo significava per ell.

Sento malestar, gairebé enutjament. Intento esbrinar per què... què és el que m’ha afectat. Quan l’observo un altre cop, aprofitant que m’ignora, com feia anys enrera, he de reconèixer que ell sí va ser important a la meva adolescència, en molts sentits.

Sempre m’havien ensenyat que ell era la mena de persona que jo no hauria de ser mai, que ell representava un tipus de gent inútil que tan sols viu per molestar els altres, que l’havia de despreciar, que m’havia de sentir superior a ell. Jo, la bona nena, l’estudiosa, l’assenyada, la que sempre feia el que s’havia de fer i vivia com s’havia de viure, ben encarriladeta dins un sistema que li oferia cada cop més oportunitats per prosperar i arribar lluny.

Ell era el símbol una manera de viure que jo era incapaç de portar, un món que a mi sempre se m’havia prohibit, que desconeixia, i és per això que m’interessava tantíssim. Em desconcertava la seva actitud, i intentava esbrinar què li passava pel cap, quina necessitat tenia de rebel·lar-se contra tot i tothom, i com era capaç de fer-ho sense mostrar mai cap mena de penediment.

La veritat és que suposo en el fons l’admirava... em sentia atreta per ell i per tot el seu món, tan desconegut i fascinant. Jo era massa covarda com per rebel·lar-me contra un sistema que, llavors no ho sabia, però que em feia summament infeliç... un sistema que et valorava pel que feies i no per qui eres, i que enfonsava tot allò que a mi em semblava que valia la pena al món. Llavors tampoc no ho sabia, però vaig esperar durant anys que s’enamorés de mi i em salvés del meu futur. Òbviament, ni es devia imaginar que aquella noia repel·lent i setciències que el mirava amb un menyspreu fingit, en realitat l’envejava profundament. No va saber veure mai aquella nota de desesperació, aquella preocupació i necessitat en les estones que me’l mirava mentre ell no veia res.

I ara mira-te’l... al final havia cedit, al final havia acabat per encaixar, al final s’havia deixat vèncer. Potser per això estic tan enfadada amb ell. ¡Cada cop que el miro tinc ganes de cridar-lo i insultar-lo, de dir-li covard! Mira-te’l, amb el seu trajo, amb la seva corbata, amb la seva maleteta... segur que no opina, que obeeix cegament, que fa el que s’ha de fer...

No sé exactament per què, però tot això em fa sentir sola. Penso amb tristesa que potser en el fons no va ser un rebel d’esperit, que potser és que simplement volia cridar l’atenció per sentir-se important, per fugir de la seva pròpia mediocritat, i que va acabar entrant en una dinàmica còmode i autodestructiva de la que havia acabat sortint amb els anys... potser fins i tot ja era casat amb la noia que li havia fet assentar el cap, que s’havia quedat embarassada de ben joveneta i amb la que havia format una família. Ja tindria hipoteca, cotxe, treballaria vuit hores diàries fent una feina cansada i predeterminada, repetitiva i monòtona, profundament avorrida i útil.

Ja estic un altre cop explicant-me contes a mi mateixa... però aquesta és una història tan típica i tan trista que intueixo que és real. Només cal mirar-lo, amb aquella expressió de buidor a la mirada, per comprovar que tinc raó. Ja no és ell... ja no és aquell noi que em va ensenyar una altra manera de viure, que em va despertar d’una realitat absurda, que em va enamorar sense salvar-me. Aquell noi ha mort.

Així doncs, sembla que al final tan sols jo era rebel en aquells anys. Un cop més sola, un cop més incompresa... però al menys més valenta que ell.

Encara ningú no entén per què he deixat aquella vida que m’oferia tantes coses, en la que encaixava tan perfectament. En certa manera me n’he aprofitat... he après tot el que he pogut, he agafat totes les oportunitats que m’han ofert... encara que sabia que jo no els donaria res a canvi, que no faria els vots de la utilitat al sistema, com una peça defectuosa que acabaria per saltar. En el fons ja sabia que, un cop plena, fugiria. Encara no estic segura si me n’he aprofitat conscientment, o ha estat covardia. Potser simplement he trigat temps a reunir el valor necessari per a deixar la vida que havia de viure i, mentre, he seguit fent el que sé fer millor: fer contenta la gent. Tothom n’esperava tantes coses de mi...

Ara visc d’una manera que m’omple plenament, amb una inconstància que dona sentit a la meva existència. I es pot viure així... m’ha costat molt, moltíssim, però al final he aconseguit viure d’explicar-me contes a mi mateixa.

Tot i això, és veritat que al final no tot ha canviat; segueixo fent contenta la gent, segueixo agafant aquest tren cada matí, ben d’hora, per anar a ajudar gent a qui no conec però que em necessita... persones que, n’estic segura, m’aporten molt més del que jo els puc aportar a ells. Un somriure de satisfacció brota de dins meu, i la gent em mira amb cara de por, com si el fet de somriure sola impliqués una malaltia mental.

El torno a mirar per enèsima vegada. Ben mirat... potser té una retirada, però gairebé estic segura que no és ell, que m’he muntat una altra pel·lícula amb no res. No, segur, no és ell... sí, ell era més guapo.

De cop el tren tapa la seva imatge. Tant pensar no l’he sentit fins que no me l’he trobat al davant. M’aixeco pesadament del banc i hi pujo, enfonsant-me en l’onada de gent com qualsevol altra persona. Suposo que avui aquesta història haurà d’acabar-se aquí.

- No hay venganza como el olvido. Baltasar Gracián (1601-1658) escriptor i filòsof espanyol.

 

- El verdadero modo de vengar-se de un enemigo és no parecérsele. Marc Aureli (121-180) emperador romà.

 

- Un acto de justicia permite cerrar un capítulo; un acto de venganza escribe un capítulo nuevo. Marilyn vos Savent (1946) escritora nord-americana.

 

- Quien estudia la venganza mantiene abiertas sus propias heridas. Francis Bacon (1561-1626) filòsof i estadista britànic.

 

- El odio es la venganza del cobarde. George Bernard Shaw (1856-1950) escriptor irlandés.

 

- La venganza es sólo un placer de pequeñas almas. Décim Juni Juvenal (67-127) poeta satíric romà.

 

 

- Usar la venganza con el más fuerte es locura, con el igual es peligroso, y con el inferior es vileza. Pietro Metastasio (1698-1782), poeta italià.

 

 

- En la venganza, como en el amor, la mujer es más bárbara que el hombre. Friedrich Nietzsche (1844-1900) filòsof alemany.

 

 

- La pena de muerte en sociedades mínimamente organizadas es un doble fracaso: tiene que ver antes con la venganza que con la justicia y no resuelve absolutamente nada. José Luis Martín Prieto (1944) periodista espanyol.

 

- Cuando se hace daño a otro es menester hacérselo de tal manera que sea imposible vengarse. Nicolás Maquiavelo (1469-1527) pensador italià.

 

 

- El castigo es la venganza vestida con traje civilizado. Constanci Virgil (1876-1954) escriptor uruguayà.

 

 

- En sus venganzas, los hombes atienden, más que a la magnitud del mal pasado, a la magnitud del bien que esperan. Thomas Hobbes (1588-1679), pensador anglès.

 

 

- La venganza es estéril. Friedrich van Schiller (1759-1805) poeta i dramaturg alemany.

 

- Siempre he sido muy riguroso y sistemático con mis ajustes de cuentas morales; toda mi literatura ha sido un ajuste de cuentas y una venganza. Moncho Alpuente (1949), escriptor i músic espanyol.

 

 

- La Ley equivale a la sabiduría y es un acto de equilibrio entre la continuidad y la anárquica búsqueda individual de la venganza. Arthur Miller (1915) dramaturg nord-americà.

 

 

- Somos prpensos a ajustar cuentas, que es venganza, pero no a dar cuenta y razón de nuestras opiniones o nuestros sentimeintos. Álvaro Pombo (1939) escritor espanyol.

 

 

- Desconfien del rencor de los solitarios que dan la espalda al amor, a la ambición, a la sociedad. Se vangarán un día por haber renunciado a todo eso. Edgar Allan Poe (1808-1849), escrptor nord-americà.

 

 

- La inerpretació es la venjança de l'intel·lecte contra l'art. Susan Sontag (1933) escriptora nord-emericana.

 

 

- Nunca son tan peligrosos los hobres como cuando se vengan de los crímenes que ellos han cometido. Sandor Marai (1900- 1989) escriptor húngar.

 

- És pitjor cometre una injustícia que rebre-la.

 

- Qui coneix la virtut, la prectica; qui és virtuós, és feliç.

 

 

 

- ULL PER ULL, I EL MÓN ACABARÀ CEC.

"La diferència entre el valent i l'inconscient radica en el fet de que el valent té por i s'ajuda de l'inconsciència per tal de superar-la, i l'inconscient no té por amparant-se en la certesa de la seva pròpia valentia".

"Hi ha dos classes d'amor: l'acumulable i l'excloent. L'acumulable és com una estufa que fa que el cor sempre sigui calent i es format pel que sents per tota la gent que t'estimes; l'excloent és aquella flama que neix i viu de l'aire, que ho il·lumina tot, i que li dediques a una sola persona. Per sort, l'amor és mutable".